Aquest es el primer premi del Jocs Florals 2012 de la UEC anomenat "5 centims", que li vam otorgar a l'Andrea.

Començaré presentant-me: Em dic Punt, els meus pares em van posar així, perquè comparat amb tot el món, sóc un punt miserable que sol fa que viatjar... Ara tots pensareu que tinc molta sort per estar-me sempre viatjant, però no, la veritat és que m’agradaria parar quieta en algun lloc fixe i tenir amics que em puguin dir que seran per sempre...

Us explicaré la meva historia: Vaig néixer en una fàbrica de monedes de 5 cèntims. com podreu imaginar sóc una moneda de entre totes, normal, sóc del mateix color que totes, tinc la mateixa cara que totes, però amb una família. Us preguntareu per què especialment sóc jo la que us explica aquesta història, doncs perquè és una història plena d’aventures i amistat. Amistat? Però, si les monedes no pensen, ni tenen sentiments, ni vida. Doncs sí, jo sí, per això mateix sóc jo qui l’explica. Vaig néixer en una família formada per cinc monedes, la Ruth que és d’un cèntim, és la meva germana petita, la Fa que és la de dos cèntims, també és germana meva, la de cinc sóc jo, la mare que és de un euro i el pare de dos. La fàbrica és immensa però no em va costar gaire sortir d’allà i anar allunyant-me poc a poc. Als altres no els vaig tornar a veure...

De cop, em vaig sentir tancada en un lloc estret i sense llum amb altres monedes, però aquestes no deien res. Aquell lloc es movia d’un costat a l’altre, vaig intentar sortir però no podia... De sobte, una mà em va agafar i vaig donar-me un cop contra  una taula. Un home em va agafar i em va ficar en una capsa gran amb més monedes i bitllets de tot tipus, la van tancar i vaig sentir que algú plorava. Vaig seguir aquell soroll que cada cop era més fort i vaig arribar a un dels compartiments on em vaig trobar amb una moneda com jo, de cinc cèntims. Estava plorava i em vaig extranyar perquè jo em pensava que era la única moneda que plorava i que podia parlar. Confosa em vaig apropar i li vaig preguntar per què plorava. Espantada al veure que jo li estava parlant, va marxar i es va amagar. La vaig seguir i per segon cop vaig repetir la mateixa pregunta afegint que no tingués por... Ella tartamudejant em va respondre que plorava per què es sentia sola i estava farta de moure’s sempre d’aquí cap allà. Em vaig assentar al seu costat i vam començar a parlar... I així van anar passant les hores, fins que de cop es va obrir la caixa i va entrar la mateixa mà d’abans i la va agafar, a ella, jo no la volia deixar-la anar i junt amb ella vam sortir d’allà i vam anar a parar a la butxaca de un noi que anava patinant. Vam pensar en escapar d’allà i anar les dues soles a algun lloc llunyà on puguéssim divertir-nos i estar tranquil·les. Llavors, vam aprofitar un dels salts que va fer amb el patinet i vam sortir disparades cap enfora. Vam estar al terra una bona estona fins que vam quedar-nos casi inconscients perquè la gent ens aixafava i ens xutava. Vaig pensar en la meva amiga i en el que havíem estat parlant. Vaig fer un esforç i vaig agafar-la, deixant-me caure per una de las clavegueres que teníem al costat. Vam aparèixer al mig del mar i vam deixar-nos portar per la corrent que ens va dur fins a una platja paradisíaca i sense gent. Aquell lloc era perfecte i allà vam viure per sempre més felices i sense que res ens preocupés.

AMELIE